M'enterro en els fonaments (Forn, 1968)
Marcuse en el puticlub.
Producida en el 68 y estrenada 8 años más tarde, pasó hasta 24 veces por la comisión de censura.
“Al món sóc assenyalat com el director de La pell cremada, una pel·lícula que va canviar la meva vida per bé, això que es diu el triomf. 50 anys després, continua completament viva. Me la demanen de molts llocs del món. Amb aquest èxit jo em vaig creure allò d'ampla és Castella i que, per tant, podia vèncer la censura franquista. Però no va ser així. Tinc una pel·lícula maleïda, La resposta, que tant de bo no hagués fet. No me'n penedeixo, l'estimo molt, però també va canviar la meva vida però en sentit contrari. La resposta va ser la pel·lícula més prohibida: va passar 24 vegades per la comissió de censura. Però, esclar, és que parlava d'un assassinat polític, i en aquell moment, el 1968, havia esclatat la revolució estudiantil i la censura era més rígida de l'habitual. M'hauria agradat veure com un policia pega al protagonista i com ell li roba la porra amb la qual després mata el prebost de dretes, però no es va arribar a filmar. Es va rodar el 1967 i no es va estrenar fins al 1976, amb Franco mort. Quantes vegades va passar per censura!
[...]
“Ho vaig acceptar amb la condició de dir el que jo volgués. I desbarrar tant com vaig poder, tot i que la sala era plena de policies. Em vaig guanyar l'aplaudiment més gran de la meva vida, però l'endemà em van citar al Ministeri de Cultura i el director general em va dir que el cinema se m'havia acabat per a tota la vida. De fet, vaig trigar 10 anys a fer una altra pel·lícula, i va ser Companys, procés a Catalunya. Mentrestant, em vaig dedicar a produir, entre d'altres, Ocaña, de Ventura Pons, o La ciutat cremada, d'Antoni Ribas. Va haver-hi un moment en què tots els directors joves de Catalunya passaven pel meu despatx, fins que feliçment va morir Franco i vaig poder reprendre la meva feina com a director”.
Fer cinema a Catalunya, Diego Galán a El Pais (2015)
Lástima de sus últimas producciones, de arrebatado nacionalismo místico.
La presente me pareció una película interesante, que vista con los ojos postverdaderos de la postmodernidad posthistórica puede resultar hasta un esperpento delirante: la idea de un progre hijo de papá que trabaja en la educación revolucionaria de una muchacha dedicada al descorche en una güisquería de la zona alta, que termina matando a porrazos a un gerifalte falangista.
